Hi ha fades a la Vall Ferrera

Aquesta tarda volia sortir a fer l'indi pel bosc amb el monocicle, però s'ha posat a ploure. He obert el dietari de viatge del GR-11, l'he repassat i n'he reescrit dos jorns més. He recordat que, efectivament, hi ha fades a la Vall Ferrera. Almenys durant uns dies, l'estiu passat, n'hi hagué una...

Etapes quatre i cinc, a peu de camí.

El Baobab de les Paraules

Ara mateix no recordo com va ser que vaig descobrir el projecte Tree-Nation (em sona que vaig sentir-ne parlar a Catalunya Ràdio i/o en algun post de l'Intratable) però em vaig registrar a la pàgina ja fa força temps i n'he anat rebent notícies periòdicament. M'agraden els arbres, m'agrada la idea i m'agrada com la presenten.

Aquest abril, mes del meu naixement, vaig penjar al blog una consulta en què preguntava als visitants si havíem de plantar un Baobab o no calia... Ara no me'n recordo de la xifra exacta però em sembla que l'enquesta va tenir 12 o 13 participants i, d'aquests, una mica més del 70% van votar que sí. La intenció d'aquesta consulta era ajudar-me a decidir si em volia regalar un Baobab pel meu aniversari (o amb qualsevol altra excusa similar).

Ahir vaig anar a l'Abacus i fent la rutinària volta pels taulells de novetats vaig veure un llibre (que no és pas cap novetat, em sembla) que em cridava. L'home que plantava arbres, de Jean Giono. És un llibre petit (110 x 140 mm) de 76 pàgines i es llegeix en una estoneta. A la contraportada hi diu: "Un relat ple de sensibilitat que és un cant al desinterès i a la generositat i que exalta l'enorme valor que hi ha en un acte tan senzill com és el fet de plantar un arbre." Té raó.

Amb tot plegat, avui, 9 de maig del 2008 neix, virtualment i real, un petit Adansonia Digitata anomenat "El Baobab de les Paraules" —l'oníric Baobab que inspira aquest blog— que viurà, de moment, en un viver i que d'aquí uns mesos serà trasplantat a Dosso (Níger). I algun dia l'aniré a visitar...

A peu de camí

Ja he publicat les primeres anotacions de la tercera etapa del GR-11: de la Guingueta d'Àneu a Estaon.

Mut

Vaig començar a somiar un vespre que em trobava trist i sol. Tenia els ulls perduts a la televisió i el pensament fugia lent però decidit. No anhelava èxits ni dones ni menys encara diners, cotxes o cases. Somiava estar sol i caminar, lluny, sense haver de patir per on dormir, on menjar. Endavant, de sol a sol, brut i suat, sense tenir mai fred. Bru. Arribar a la meta, mirar a dreta i esquerra i, sense fer cas de ningú, prendre una direcció qualsevol i continuar endavant per sempre més...

Basat en fets reals

(El meu regal d'aniversari. Gràcies!)

Malaltia

Malalt.

Molt malalt. Avorrit, absort. Endut. Tusso. Podrit, corcat. Malalt, molt malalt. Buit de ple, ple de buit; de res. Enyorat, lligat enlloc. Atzucac de mots; paraules i punts i salts. Ritme. Així tusso, amb ritme, podrit. I crits i son i tard que és, de nit, i fosc i res que tinc, que no tinc res de pobre que sóc i on ets si bull el brou; que vull.

Atrapat!

He de fugir. Com sigui he de marxar d'aquí. Tot s'hi val! Els grillons són invisibles i no hi ha sentinelles. Així i tot em sento argollat.

—Fuig, imbècil!

—Comença a córrer ara! No miris enrere!

Le parapluie

S'enfila al tren de bon matí quan encara falten quatre minuts perquè es posi en marxa. «Això si el tren és puntual, perquè...». Potser hauria tingut temps de tornar al pis i agafar el llibre que volia llegir durant el trajecte... Quan ja ho tenia tot a punt per marxar —portàtil, bossa, claus, una poma, el llibre— s'ha adonat que plovia i amb el tràfec de cercar el paraigua ha oblidat completament el llibre.

Tenia moltes ganes de llegir durant el trajecte. Només per poder llegir valia la pena anar amb tren. Abans, feina i estudis li permetien desplaçar-se amb tren i aprofitava els viatges per lliurar-se a la lectura de novel·les. Era un home bàsicament de novel·les. Algun assaig i poesia, de tant en tant. Això sí, la poesia a casa; mai al tren. Quina manera més ridícula de fer-se l'interessant. No es pot llegir poesia en un tren.

El cas era que en agafar el paraigua el seu cos es veia amb les dues mans ocupades i el cervell havia donat l'ordre de partir. Ara, bona part de la il·lusió que li feia anar amb tren, com temps enrere, s'havia esvaït per culpa d'un descuit estúpid. I no hauria tingut temps de tornar al pis, el tren arrenca puntual. «Quin sant s'ha trencat el cap!», remuga. Ha sentit dir —ha llegit als diaris— que darrerament el país ha patit nombrosos incidents ferroviaris i ara l'indigna que el tren sigui puntual.

Mira al seu voltant, i s'entreté inventant les vides dels qui viatgen amb ell. Quina colla de desgraciats! veu tres persones que llegeixen tranquil·lament i tots —tots!— tenen una vida més apassionada que la seva...

Cita

Tranquilos, vengo del futuro para traeros algo mejor.
A l'anunci de Neutrex.

A «El misteri de l'amor», de Joan Miquel Oliver.

La catosfera literària, el llibre

Com sempre, un munt de contradiccions. Ara fa quatre mesos es va promoure una iniciativa que instava els bloguistes de parla catalana a enviar un post escollit del seu blog amb la intenció d'editar una antologia del que han anomenat «La catosfera literària».

La mateixa vanitat que pot moure un hom a voler veure publicat un text seu, m'impedia a mi d'enviar-lo. Èxit moral. Jo també sóc un estúpid, què voleu?

Sigui com vulgui, el darrer dia del termini em vaig decidir a enviar un text i ara Ningú (un dels primers posts d'aquest blog) forma part d'aquesta diversa antologia de la blogosfera catalana: la catosfera.