04 juny 2010

Fosca

Regat d'aigua salada,
fosca.
Va i ve...

21 setembre 2009

Marxo a navegar

Deixo aquí, plantat, el baobab; i marxo a veure món. Algun dia tornaré, segur.

11 juny 2009

Segur que no el contracto

Aquest no és un blog per destacar errates ni faltes d'ortografia malgrat que puntualment he tractat qüestions lingüístiques (sobretot curiositats, perquè servidor no dóna per gaire més en aquest àmbit, lamentablement). Aquest més aviat és un blog-en-somort, si tal cosa existeix...

Ara bé, aquesta no la podia deixar passar! Al blog dels Mans i mànigues hi tenim publicitat de Google perquè, mira, si podem treure'n quatre rals, benvinguts seran! De tant en tant, a la publicitat en català hi ha alguna perla que Déu n'hi do! però la que hi he vist avui ho supera tot...

Ara, per arrodonir-ho i refermar la seva manca de professionalitat, només els falta canviar la URL per www.fenixsegurs.com i avall!

03 juny 2009

Dues noves etapes


Sens dubte, s'està fent més llarga la redacció del viatge del que ho fou la caminada en si, però què hi farem!

Ja podeu llegir les notes dels dies 8 (Refugi de l'Illa - Refugi de Malniu) i 9 (Refugi de Malniu - Puigcerdà) del GR-11 (any 2007).

Ara em diuen els senyors de Google que en breu migraran el lloc web de Google Pages a Google Sites. No m'he mirat en profunditat les característiques del nou servei, però sóc reticent a aquest canvi, la veritat... Google Pages és perfecte per al meu lloc A peu de camí i tot i que no sembla que Sites sigui massa diferent del seu predecessor, d'entrada no hi he vist la plantilla que faig servir ara i que m'agrada molt, la veritat...

En fi, que Déu sigui el que vulgui, que per això és Déu...

11 maig 2009

Anar fent i anar marxant

Vull recomanar-vos un blog. El blog «d'un pare que ha anat a fer el camino de Santiago i dels seus fills que hem decidit fer-ne un bloc per explicar-ne les notícies que n'anem rebent» [sic].

El blog es diu Fins a Finisterre, i el fan la merycherry, la menxu i el seu germà (que desconec si té o ha tingut algun blog propi).

D'ençà que l'estiu passat vaig intentar fer el meu propi Camí de Sant Jaume, i encara que no me'n vaig sortir, a la meva manera em considero un pelegrí i sempre em són motiu d'alegria les notícies que m'arriben com ara aquesta que us comentava...

... o la guia que per casualitat vaig trobar al Palau firal anomenada El Camí de Sant Jaume de Montserrat a Alcarràs, que ha editat el Departament d'Innovació, Universitats i Empresa i que distribueix de franc tant impresa com digitalment. En aquest enllaç us la podreu descarregar, així com d'altres.

Aniversari del Baobab a Níger

Avui som dia 11. Doncs resulta que fa dos dies va ser el primer aniversari del Baobab de les Paraules. Allò que passa: te'n recordes uns dies abans i uns dies després, però no el mateix dia. No passa res.

Farà també una setmana que m'han portat del Senegal unes llavors de Baobab. Una hora o altra tocarà sembrar-les i espero sortir-me'n millor que de les meves (per ara fracassades) aventures panificadores...

29 abril 2009

Rampell

Per fer un cotxe britànic, es fa un voltear horizontal amb els plànols d'un cotxe del continent?

12 abril 2009

Aquest apunt s'anomena «Vergonya»

Doneu-nos la mateixa merda que doneu a tothom, però abilleu-la convenientment, perquè nosaltres som diferents...

Avui al vespre he sortit, he anat a "sopar fora", com faig gairebé cada cap de setmana; però avui tenia ganes de passar-m'ho bé. De ballar, de fer el boig i de fer el ruc. Avui en tenia ganes especialment... sabeu què vull dir.

Sóc manresà, i per més que els venuts (o vençuts —gràcies Adam—) de l'ajuntament estiguin enderiats a fer-me'n avergonyir, estimo la meva ciutat. I a Manresa se celebrava aquest cap de setmana la trobada d'estudiants dels Països Catalans organitzada pel SEPC. Com que tals trobades no poden celebrar-se sense concerts, hi havia concert avui a Manresa. Hem arribat just a mig concert del Belda. El Belda és un home molt respectable que, a més, m'agrada. I son grup, igual.

Tot s'ha girat quan una puta snob, disfressada de hippie, fora de lloc, m'ha dit (en sentir-me demanar una cervesa, si us plau):

—Tu, polaco! Xerra valencià!

Tu, polaco. Xerra valencià. Filla de puta (també es veu que puta és una paraula que no queda bé, que ofèn a les dones: avui m'ho han dit, literalment). I d'aquí a n'enllà. Després: PD La factoria. Comencem amb Backstreet boys i Shakira, posem-ne una de Los Rodríguez, que ens dignifiqui (per poc que pugui, i mira que m'agraden) i vinga, que tot s'hi val: David Bisbal, Numa-numa-yé-i-sa-puta-mare. Ah sí, no oblidem el Gora E.T.A militarra, de tant en tant, que queda molt bé! Ballem tots, que és molt divertit (que guais que som! putus espanyols!), que tot s'hi val, dèiem, que avui ja hem complert: visca Terra Lliure!

Insultem a les (diem-los) anorèxiques i pijas del Sielu mentre ballem el mateix que elles perquè elles són unes (putes, que aquí no ofèn) consumistes, capitalistes; i nosaltres no: nosaltres som els bons, les bones. Tenim la Raó.

Em cago en el Déu que m'ha parit i en sa puta mare, perquè estic emprenyat, perquè ho faig per costum, perquè és Setmana Santa, i perquè no se'm fa estrany que aquest país sigui on és.

Deu ser qüestió d'hormones, d'aparença, de reforç del caràcter, de la primavera, de la ignorància (per sort no genèrica) del passatge de la biblioteca de Murakami i d'això: de repetir consignes vomitades. Però ho sento: això fa el mateix fàstic a tot arreu i, de vergonya, més a casa.

Resulta que no, no era ella qui estava fora de lloc: era jo.

10 abril 2009

El camí de la facilitat

No tinc fills, no miro la televisió i no crec en Déu, tots ells senders que trepitgen els homes perquè la vida els resulti més fàcil. Els fills ajuden a ajornar la dolorosa tasca d'enfrontar-se amb un mateix i els néts ho asseguren tot seguit. La televisió diverteix de l'esgotadora necessitat de bastir projectes a partir del no-res de les nostres existències frívoles; tot entabanant els ulls, descarrega la ment de la gran obra del sentit. Déu, finalment, apaivaga els nostres temors de mamífers i la perspectiva insuportable que els nostres plaers tinguin fi un dia.

L'elegància de l'eriçó, Muriel Barbery

04 abril 2009

Avui ha tornat l'esmolet!

Aquest migdia feinejava per casa sense massa esma i, mentre l'olla arrencava el bull, he sentit una breu melodia molt familiar: La de l'esmolet! He quedat ben parat! Avui no feia vent, però havent sortit el sol —per fi— després de tants dies plujosos m'ha semblat un ambient propici per al personatge misteriós.

He dubtat uns segons i, al cap d'un moment, el refilet de la seva flauta de Pan s'ha tornat a fer evident. No em puc pas equivocar: és l'esmolet...

—Miro per la finestra? O no miro?

27 març 2009

Tot és u

Sempre és molt pertorbador descobrir un hàbit social dominant allà on es creia veure la marca de la singularitat.
L'elegància de l'eriçó, Muriel Barbery

05 març 2009

Una tarda avorrida (pensant en viatges)

A recer del fred a la cafeteria i tastant una infusió de rooibos, no m'hauria pas agradat trobar-me en el lloc d'Arséniev: abatut i desorientat enmig del bosc, xop de pluja i temorós pel tigre del qual havia anat seguint el rastre fins que fou incapaç de distingir una soca del clot d'una pedra. Quin neguit!

Somiava, això sí. Falten quatre mesos i mig (que no és gaire) per la data de sortida del viatge que m'ha de dur més lluny del que mai he estat de casa meva. Em sembla mentida haver estat capaç de prendre aquesta decisió i de saber que, sense més ni més, arribarà el dia 18 de juliol i marxaré. No hi ha res que tingui més clar, ara mateix. Sempre he sentit certa admiració per aquesta mena de persones que un dia decideixen que volen passar-se uns mesos, uns anys o la vida sencera viatjant. No és tan difícil, certament: primer un pas, després un altre; però sempre m'havia semblat que jo no era d'aquests. Ara em plantejo moltes decisions!

Aquests dies quan condueixo jugo a mirar-me les carreteres familiars amb els ulls del foraster pel qui tot és nou. Els revolts de Maians a Òdena o l'arribada al Raval del Paisà són ara a qualsevol racó de Sèrbia o Bulgària; i no puc ni imaginar-me com deu ésser arribar a تهران o Бишкек!

Cercant fotos per il·lustrar aquesta anotació, he conegut la pàgina de Lucie Debelkova i estic meravellat amb les seves captures: Iran, Emirats Àrabs Units i, per descomptat, Mongòlia. Ja marxaria demà mateix!


ACTUALITZACIÓ (04/04/09 18:11): La foto que acompanya el text ja no és de Debelkova sinó de Terminalnomad Photography, amb llicència Creative Commons.

03 març 2009

Normalitat


Som una engruna infinitesimal definida i explicada per una xifra i una petita porció d'història.