Una possible mort

Acabes el teu pitjor dia de feina des de fa mesos. Les dues darreres hores s’han convertit en una autèntica tortura física i anímica; estàs enfonsat. Et fa mal tot el cos, com s’hi t’haguessin apallissat, posant especial èmfasi en danyar-te les cames. Camines pensant que d’un moment a l’altre no podràs més i cauràs tan llarg com ets. Tens febre, ho saps. El cap et bull, les amígdales et cremen. Empassar-te la saliva et martiritza. Arribes a l’habitació; et despulles. Vas fins a la banyera i t’hi fiques dins. No esperes que l’aigua surti calenta per tirar-te-la damunt del cap. Notes un gran alleujament mentre l’aigua freda regalima per tot el teu cos i, sense poder-t’hi resistir més, flexiones les cames. T’ajups. És en aquesta posició en la qual s’alleuja més el dolor de les cames. No tens esma per fixar-te en res. La realitat et mira difuminada. El nivell de l’aigua ha anat pujant per culpa dels llargs cabells que obstrueixen el desguaç. Un moviment en fals. Rellisques i caus endavant. Et dones un cop al front amb l’acer –només en teoria– inoxidable del brollador. Un trau sense importància que tenyeix l’aigua amb un filet de líquid fosc, calent, i dissimula les restes de l’ocre vermellós de l’argila de les platges del nord, mentre tu quedes recargolat dins la banyera. Durant tota la nit, el teu cadàver resta immòbil. Ja no tens febre sinó que estàs congelat. La ferida, amb tota la sang coagulada, deixa de sagnar. La llum tènue de la bombeta de 40 watts mostra un macabre espectacle patètic i desolador. Aquesta és la teva imatge de silenci. El teu silenci.