28 de febrer 2007

Que no sigui massa tard

En un dels passatges del darrer llibre de Xavier Febrés Alguns rastres marcats a la neu (La Magrana, 2007)— hi llegeixo:

[...] Els restaurants no poden ser els únics transmissors del patrimoni culinari. [...] Si al costat del dinamisme comercial dels restaurants no s'identifica també l'elaboració dels plats com una pràctica estimulant de la gent, dubto molt que el consum per ell sol sigui capaç de sostenir la vitalitat d'una cuina derivada de la personalitat de cada lloc. Es convertiria en una peça de museu, deliciosa en el millor dels casos, però condemnada a l'interior de la vitrina.

De cop, interrompent la lectura de l'escena, ressonen contundents unes paraules dins la meva testa: «dubto molt que el consum per ell sol sigui capaç de sostenir la vitalitat d'una cuina derivada de la personalitat de cada lloc». Què no passarà genèricament amb totes les formes de cultura si tan i tan encertada és aquesta frase quant a la gastronomia? Em venen al cap, unes hores després, les paraules de Ludwig Wittgenstein citades pel professor J.M. Basart: «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món» i el paral·lelisme en termes no culinaris del paràgraf llegit se'm presenta tan evident que esdevé brutal, demolidor.

Crec que en res fracassa tan el nostre sistema educatiu com en fer-nos veure el perquè és important allò que se'ns ensenya. Jutgem el coneixement en funció dels èxits professionals i, en darrer terme, econòmics, que podem obtenir-ne; i ens burlem d'aquell que —com diem alegrement— no serveix per res. Aprendre és un tràmit més, un de tants... un entrebanc més que algú ha posat en el nostre camí cap a l'èxit.

Veig Winston Smith abstret i espantat intentant superar els límits de la novaparla per encetar un diari...

4 d'abril de 1984.



1 comentari:

CUCALELLA ha dit...

Hola!!! Mai havia entrat al teu blog pero em sembla interessant. Ja t'aniré llegint. Tens un gust molt paregut al meu en pel·lícules.

Saluts. Fins aviat.