One thing to realize about our fractional reserve banking system is that, like a child's game of musical chairs, as long as the music is playing, there are no losers.Andrew Gause.
Però, què passa quan la música s'atura?
D'un temps ençà que sento cada vegada més interès per això que anomenem economia. Fa deu anys el mot economia em suggeria empresa, ambició, diners, corbates i vestits jaqueta...i simplement em repel·lia. Amb el temps m'he anat adonant (i mira que era obvi, eh?) que entendre la societat en què vivim passa per entendre (ni que sigui a grans trets, que és el màxim a què puc aspirar) com funciona l'economia actual. Tot plegat em desperta curiositat.
Suposo que per això aquests darrers dies (i avui especialment) he llegit i vist alguns articles i documentals dels quals he tret pensaments prou suggeridors. Marc Vidal al seu famós blog, en un article que vaig conèixer gràcies al Lluís —Corralito español—, vaticina el col·lapse de la insolvència bancaria espanyola cap a mitjan 2010. Segons sembla, val més que anem adquirint una kalashnikov i busquem una bauma deshabitada a la serra del Catllaràs. Francament, no sé quina credibilitat donar a una persona que sembla ser que es guanya la vida venent agitació 2.0 (o, literalment: 3 posts mensuals, 2 twits diaris, 1 esdeveniment i 1 causa semestrals al Facebook, 15 bookmarks mensuals a Delicious i algun altre servei similar, suposo que tot des de Flock); però en qualsevol cas planteja una situació que he imaginat prou vegades (no a tan curt termini, certament) i el trobo interessant.
Uns altres articles que he llegit són del Sr. Sala-i-Martin [sic] publicats a la Vanguardia i al seu lloc web. Aquest senyor, a banda de necessitar urgentment l'assessorament d'en Vidal en matèria «2.0» i de les seves proclames habituals (l'estat és, per definició, satanàs; l'empresa privada la salvació), m'ha ajudat a comprendre força conceptes.
També recomano el video «Money as Debt» [47 min.] que aclareix algunes qüestions bàsiques sobre el funcionament històric del capitalisme i planteja algunes alternatives que tampoc em queda clar si són massa creïbles. En qualsevol cas, les ¾ parts inicials són molt aprofitables.
Sala-i-Martin, molt més optimista que Vidal, diu que l'hecatombe pot i ha d'ésser evitada. Jo no tinc clares cap de les dues coses, però l'opinió que sí que comparteixo amb tots dos és que la mesura del govern de fomentar l'obra pública municipal vindria a ser equivalent a llençar els diners al mar.
Entrades
2 comentaris:
Quan vulguis t'explico a que em dedico, és molt més complexe que el que dius. Gràcies
Si realment hi estàs disposat, jo també ho estic a escoltar-te. Sempre és bo escoltar la gent, oi tant.
El meu comentari, més aviat incrèdul, ve donat per un prejudici que tinc sobre la gent que, d'una manera o altra, us dediqueu al que explica la web de Cink. No puc evitar-ho, sempre em fa pensar en el relat Amb l'ajut de la informàtica
de Calders. El prejudici ve de la idea, segurament equivocada, que la mena d'empreses que poden treure profit de les xarxes socials són gestionades per persones que ja formen coneixen i utilitzen tota mena de serveis "2.0". I que aquelles que no coneixen les xarxes socials és perquè es mouen en sectors en què no les necessiten. Principalment perquè la resta d'empreses del sector tampoc hi són, i fer twits no serveix de res si no segueixes ni et segueix ningú. És clar que podrien ser els pioners i fer publicitat dient que innoven i que estan a la "web 2.0" i tot plegat. Això, al meu parer, és vendre fum. Segurament estic equivocat, em passa sovint.
No hi ha de què (la veritat).
Publica un comentari a l'entrada