27 de novembre 2006

Mil bocins d'un mirall trencat

És sempre sorprenent constatar que allò que volem transmetre pot arribar a les persones que ens envolten d'una manera prou diferent com perquè, realment, tingui poc a veure amb la nostra intenció inicial. Es podria considerar, egocèntricament, que simplement els altres no han entès el que els dèiem (d'una manera o altra) o bé fer un exercici d'autocrítica i pensar que ens hem explicat força malament. No seria complicat cercar exemples en què una o altra hipòtesi siguin certes.

Considerant que, de fet, el que deu passar és una mica de cada cosa; trobo molt més motivador i contructiu aprofitar el punts de vista d'altri per a mirar de descobrir detalls del nostre "discurs" (tingui aquest la forma que tingui) que ens havien passat inadvertits. Segur que farem troballes interessants...

3 comentaris:

intratable ha dit...

En el fons sempre hi ha dues històries: la que s'explica i la que s'escolta.

Guillem ha dit...

Sovint el problema no està en les paraules ni en la precisió d'aquestes. El problema és el context de cada persona, que és individual i intransferible, i que altera la nostra visió del món (i per tant, també d'un text) de forma irremeiable.

De fet, el teu text, al contrari que en Lluís, no el vaig trobar pas malenconiós. I és que jo no puc pensar-hi en aquest indret en clau de tristesa; per mi és una suma de colors blancs, blaus i verds marins, de calma, de renàixer, de temps recuperat... és una cançó lleugera de compás lent.

Llengot ha dit...

Tens raó Guillem, segur que aquest context de coneixements personals, de records, d'estat d'ànim, etc. és més important que les mateixes paraules... I suposo que la genialitat d'un escriptor rau en saber penetrar aquest context, alterar-lo segons li convingui a la història explicada.