12 de juny 2007

El pes de la incertesa

El pes que et fa sortir al terrat i tornar a entrar deu segons després. Mires les estrelles, el cel és serè però rogenc: fa olor de pluja. T'atanses a la barana i mires al carrer. Res. Entres a dins un altre cop i camines ràpid per la sala, amunt i avall. Sembles boig. El pes que t'obliga a tornar-te a llevar per deixar escrit el que et remou l'ànima perquè saps que si no ho fas no et tranquil·litzaràs i et passaràs la nit donant voltes pel llit amb uns ulls com taronges. El pes que fa que et costi d'empassar-te el pa i el formatge; el pes que no et deixa concentrar en res. No pots treballar, no pots estudiar, no pots... no pots! El pes que et fa picar de morros a la realitat: la teva debilitat. No hi ha més gran enemiga de la paciència que la incertesa.

2 comentaris:

Guillem ha dit...

Recordes la senyora aquella d'IA que ens ensenyava la profunditat prioritària?

Ens va posar un dia un exercici, que a priori semblava un joc, però després va resultar que no ho era, perquè tenia solució. És precisament la incertesa, el no saber cap on has d'anar, el que li dóna la gràcia a la vida, encara que ens pesi. Un cop s'acaba aquesta, s'acaba el joc, i ja no hi ha marxa enrere.

Llengot ha dit...

Tens raó, suposo doncs que el pes no el té tant la incertesa com el motiu que la provoca...