L'òbit (1)

Les ombres indicaven horabaixa aleshores que s'havien obert força clarianes al cel. Tanmateix, quedaven grans núvols amenaçadors i el vent udolava. Udolava incapaç com era d'allunyar-los; podia tornar a ploure en qualsevol moment. Per entretenir-se, encenia una vegada i una altra les espelmes...

Era tan dens l'alzinar que rodejava la borda que no tenia l'oportunitat de fer vistes malgrat ésser damunt d'aquella mena de promontori. Només mirant amunt podia fugir dels verds cendrosos, de l'espessor del bosc, de la monotonia de dies i dies. Per això reposava sovint l'esguard al cel i, si sos ulls escrutaven els camins, era esperant l'encontre d'algun viatger perdut o tardà, endarrerit per l'aiguat, el cerç o la rudesa del tresc. Ningú aparegué a llevant o a ponent mentre fou despert.