03 de setembre 2007

Qüestió de formes

Foto de MarteixonsMés m'estimo un camp de teules sembrat d'antenes tortes i malgirbades que una serpentina de blocs de totxanes perfectament arrenglerada. Prefereixo la imperfecció d'un carreró recargolat de llambordes a una avinguda de quatre calçades feta amb tiralínies, amb espai per aparcar, filera d'arbres a banda i banda, carril bici i voreres de quatre metres d'ample. Les pedres al ciment, la roba estesa al doble vidre, el soroll a la desconfiança, el desgast a l'hermetisme...

Sóc manresà i m'estimo la meva ciutat. Fins i tot m'agrada. No és cap bestiesa dir-ho: conec molts manresans i manresanes que en reneguen a diari i, sovint, sense solta ni volta. Malauradament, penso que tot allò que m'agrada de Manresa està en greu perill. D'una banda, hem deixat malmetre tant el nostre barri vell que difícilment podrem refer-ne el conjunt i actualitzar-ne l'esperit, com prou bé han sabut fer a Vic, Figueres o Girona. De l'altra, el model d'urbanisme imperant avui dia, que fomenta uns barris impersonals que creixen com bolets a les capitals de comarca, a la recerca del màxim benefici econòmic a curt termini (no cal que parlem de la irracionalitat constructora del país, oi?), no fa sinó dil·luir el caràcter i la identitat de les nostres ciutats.

Tot plegat resulta molt preocupant. Probablement sense proposar-s'ho, però és ben clar que amb uns objectius ben diferents dels que tenim a dia d'avui, fins al segle XX la humanitat va construir unes ciutats que ara desperten la nostra admiració i són dignes de visita. Dubto molt que d'aquí dos-cents anys la gent vagi a fer fotografies a les avingudes d'asfalt i ciment dels barris residencials que fem ara, que seran idèntics arreu...

***

Nota: Aquest post intenta expressar una preocupació molt personal pel model d'expansió que sembla que hem escollit per a les nostres ciutats. En cap cas advoca per construir les ciutats com si visquéssim al segle XVIII, ignorant uns problemes demogràfics que aleshores no patien i als quals, òbviament, cal donar resposta. Simplement és un plor, més que un crit d'alerta, conscient que hi ha altres maneres de fer...

Si alguna estona em vaga, prou m'agradaria fer l'esforç i l'exercici de reescriure aquesta idea d'una manera més constructiva.

3 comentaris:

Mery Cherry ha dit...

no saps com arribo a estar d'acord amb tu! La ciutat perd identitat a marxes dobles, els carrers ja no tenen encant... Jo tot just m'estic recuperant de l'últim cop: sembla ser que edificaran la zona de la Torre Santa Caterina! En fi... sense més comentaris... com dius tu, és per plorar

Valqui ha dit...

Jo també estic completament d'acord amb tu. No hi ha res millor que passejar pels barris vells de les ciutats, i dóna gust quan una ciutat l'ha sabut conservar.
Els nous barris no tenen cap encant, i t'ho diu una que ha viscut tota la vida a l'Eixample de Barcelona, en la part més nova, on l'encant brilla per la seva absència. (he de dir que a mi m'encanta la meva ciutat, tot i els múltiples defectes que té i que es busca).

Guillem ha dit...

Crec que a tots ens passa, això de què ens faci una mica de pena com estan canviant les nostres ciutats (i no només a les ciutats; pregunta a la Cerdanya, a Menorca o moltes altres llocs).

El que també és cert és que no es pot fer de la mateixa manera que es feia al segle XX. Vivim al segle XXI, amb una pressió demogràfica que no té res a veure (algú recorda allò de som 6 milions que feien tot el dia per la tele?), i per tant, amb un model de ciutat totalment diferent.

Una altra cosa és que, el que ja tenim, l'ànima de les ciutats, ho malmetem.