En els somnis comencen les responsabilitats

—Això mateix.
—¿I es pot saber on és?
—No en tinc ni idea.
—No sé perquè ho he preguntat —va dir en Hoshino fent que no amb el cap.

Igual que a en Hoshino un immens raig de llum em travessa el cervell. Tinc la desesperant percepció que he dit una gran mentida a una persona que m'estimo; però no aconsegueixo recordar de què es tracta ni perquè he mentit. Malgrat tot, la sensació és viva i recent. Hoshino i Nakata s'esvaeixen i Kafka espera.

Com més corro més quiet em trobo,
com més cerco més perdut estic.

Com més aprenc, més oblido;
com més oblido, més canvio.
Ja no sé qui sóc,
i no recordo que he après.

Cerco i pregunto;
em perdo, i pregunto.

Com si no pogués ser d'una altra manera, ni abans, recordo el somni d'aquesta nit. O més exactament un dels somnis, una de les escenes del somni. En aquest instant, com un fluid que omple de cop un petit recipient, m'arriba la consciència i no em cal recapitular. Sé què ha passat. De moment tinc una gran sensació d'alleujament: no he dit aquella mentida i tampoc he fet res de què excusar-me; però m'espanto perquè —recordo— en els somnis comencen les responsabilitats. Al somni no em penedeixo d'haver mentit ni d'haver actuat de manera que em calgués mentir per no afrontar les meves errades; al somni em dic que sóc un mentider i que res del que digui o faci canviarà aquest fet, he d'aprendre a viure amb aquesta càrrega al damunt. He d'aprendre que aquesta càrrega sóc jo.