21 d’agost 2008

Estudiar espanyol

Primer fou Till Stegmann —el de l'EuroCom— qui ho va dir i avui Bernat Joan —secretari de Política Lingüística— ha mostrat el seu acord amb l'opinió del filòleg afirmant que «per saber castellà no són necessàries les classes».

Així d'entrada, l'afirmació sobta. La primera lectura que en faig és que les classes d'espanyol que s'imparteixen a Catalunya no serveixen per a res. Són una pèrdua de temps i de diners. Si hi rumiem una mica, però, no sembla un disbarat tan gran... efectivament per assolir el nivell amb què els alumnes acaben l'ensenyament obligatori, no calen les classes; i podríem fer extensible l'afirmació al català, les matemàtiques, la física, etc.

D'altra banda, la polèmica (per exemple) suscitada per aquestes declaracions em porta a reflexionar sobre quina hauria de ser l'educació lingüística a Catalunya i de quina manera podem garantir el futur i la salut de la nostra llengua.

A priori, qualsevol país hauria de voler (i sobre les excepcions no cal ni parlar-ne) que el nivell cultural dels seus habitants sigui el major possible. Per extensió, que els seus habitants parlin tantes llengües com sigui possible. A Catalunya tenim la sort de tenir una llengua pròpia amb una salut que, si bé és molt delicada, ja la voldrien moltes altres llengües de països sense estat. A més a més, per raons històriques, tots els habitants que han rebut educació a Catalunya, parlen també l'espanyol. A títol individual, és a dir, per a cadascun dels habitants de Catalunya això és, sens dubte, positiu; ja que l'espanyol és la tercera llengua del món en parlants natius.

Tanmateix, l'espanyol està desplaçant el català i —no només això— també l'està deteriorant. Fora legítim, doncs, que en un futur estat català prevalgui l'interès general de conservació de la diversitat cultural per damunt de l'interès individual i no s'hi ensenyi espanyol? No és contradictori això?

És absurd tot plegat. La única qüestió que crec tenir clara és que, a dia d'avui, pel bé de la cultura catalana, necessitem un estat propi on l'únic idioma oficial sigui el català; amb un sistema educatiu on la llengua vehicular sigui el català i on es garanteixi una educació de qualitat amb dues o tres llengües estrangeres (espanyol? anglès? àrab? xinès?...)



Observació: Aquest apunt és un exercici de reflexió escrita i segurament conté tota mena d'inconnexions, fils perduts, escriptura impulsiva i altres estirabots. I, a mi, ja m'està bé. Serà especialment ben rebuda qualsevol reflexió al respecte en els comentaris.

2 comentaris:

Guillem ha dit...

A l'Alguer potenciaven el català com a factor distintiu de la ciutat, que els diferenciava de la resta de l'illa, tot plegat associat al turisme i al rendiment econòmic que aquest dóna.

És a dir, i deixant de banda una mica la política, el que cal és donar-li qualitat al català, un valor afegit, alguna cosa que faci que la gent el vulgui aprendre, i no només això, que el vulgui fer servir.

Ser la llengua oficial d'un estat és una bona motivació, però estic segur que no l'única.

Salut!

Llengot ha dit...

Sí, de tota manera, associar la cultura al turisme t'acaba convertint en un espantall folklòric.

Suposo que el que hem de fer és creure'ns-ho, tot plegat, perquè no ens serveix de res buscar valors afegits si després el senyor Viladrau etiqueta la seva aigua només en castellà.