Ningú.

Actues durant un matí, disfressat; que ningú sospiti res. Deixes passar les hores, et mostres afable i cordial, un punt sorneguer però amb el somriure a punt. Ambigu. Esperes el senyal i tot es precipita. Omples el sac de pressa, et treus la disfressa i marxes, discretament, per la porta del darrera. Puges al cotxe i fuges. T'emportes el botí. Un botí que et pesa físicament i moral. Fuges. Primer una carretera principal, després una de secundaria; de sobte l'asfalt es troba en molt mal estat, la calçada es fa més angosta. L'alta vegetació deixa pas als matolls. Les pedres, element principal del paisatge, són negres. Abandones el cotxe al voral i enfiles un sender. Camines a pas ferm, et treus el calçat i continues. Serres les dents per culpa del dolor que et fan les pedres a les plantes dels peus, fins que, de mica en mica, hi notes una forta escalfor. El fregament de la terra amb la pell, cada vegada més dura, et fa bullir els peus i t'immunitza. Camines una bona estona, mirant el terra per evitar les pedres més punxegudes i aleshores, motivat per qualcuna finíssima percepció, t'atures. Mires al teu voltant i veus que estàs absolutament sol, meravellosament sol. No hi ha el més mínim rastre humà a l'horitzó. Ningú.